16 d’ag. 2009

Bocins de llibres

"Quan vius amb algú vas perdent lentament el poder de fer-lo feliç, mentre que la teva capacitat per fer-li mal no disminueix"

Parlem-ne. Julian Barnes

11 d’ag. 2009

La Santa Mà. Llegenda de Santes Creus

Malgrat que diuen que les llegendes són només llegendes, recuperar-les permet recrear un passat ple d’històries, de contes, de pors que van traspassant generacions fins que algú aconsegueix retenir-les en un paper per tal que no desapareguessin.

Diu, una de les moltes llegendes de Santes Creus, recollida també a les Rondalles de mossèn Jacint Verdaguer, que “en el monestir hi havia dos monjos que, com a vers amics s’estimaven, com s’estimaven els antics religiosos en els convents. Fent-se vells l’un i l’altre, feren un pacte amistós i cristià que el que primer morís tindria les oracions i sufragis de l’altre i, sobretot, una absolta diària resadora sobre la mateixa fossa.
La mort, que no es descuida mai ni fa tard per ningú, en el dia i hora disposats per la Divina Providència vingué a Santes Creus, entrà en una cel·la i s’emportà un dels dos entre ses negres ales cap a llur cementiri, que era enmig dels claustres, perquè els germans vius, quan hi baixessin a resar o a passejar, pensessin amb els germans difunts.
El monjo sobrevivent complí amb llàgrimes als ulls les promeses fetes i des del primer dia, després de l’enterrament, anà a resar una absolta sobre la fossa dels seu enyorat company. En acabar l’absolta, veié sortir de la tomba la mà del difunt que en mostra d’agraïment el beneïa.
L’endemà el monjo tornà al claustre a resar l’absolta amb més fervor encara i, quan encara no l’havia acabada sortí la mà beneïdora a fer el signe de la creu. I cada dia el monjo viu anà a pregar pel monjo difunt, i el monjo difunt, traient la mà de la sepultura, beneïa l’amic vivent, fins que aquest en donà coneixement al pare abat.
El pare abat, després d’encomanar-ho a Déu, un dia i un altre, se’n tornà una vesprada al claustre, junt amb l’amic del difunt i seguit de tota la comunitat. Rodejaren la fossa i cantaren l’absolta devotament i solemne. En dir “requiescat in pace” sortí la mà misteriosa i els beneí com de costum. L’abat s’hi acostà, la prengué com per encaixar i, sense estirar-la ni res, li seguí i se li quedà entre les mans.
Aqueixa mà fou guardada molts i molts anys en el reliquiari del monestir de Santes Creus. Els qui l’havien vista i tocada, abans de l’any 1835, diuen que era seca i com empedreïda, més sencera i amb tota la pell encara”.


Sembla que en desaparèixer els monjos del Cister, fra Gaietà Rovira, monjo exclaustrat de Santes Creus, va portar la venerada i llegendària relíquia al monestir de les monges bernardes de Vallbona, on, segons Eufemià Fort, l’ensenyen (fins aleshores) i l’anomenen la santa mà.

Dolors Palma. Santes Creus
* Relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

“(...). Després els xamans es transformen en sacerdots, els mites es transformen en doctrina, i els tabús en dogmes. I es promet, al més enllà, una vida pòstuma feliç sempre que un renunciï a que la d’aquí sigui lliure i plena.”

L'impossible oblit. Antonio Gala