11 de des. 2010

El bosc de Sant Sebastià. Llegenda de Santes Creus

Sembla que quan els monjos s’establiren a les terres que els havien estat donades per aixecar el seu monestir, un ermità ja vivia en un petit bosc, prop d’on començaren a bastir el primer edifici. L’ermità portava una vida total de contemplació i de penitència.

Vivia en una cova petita i s’alimentava només de les herbes del camp i dels fruits de la terra. Anava descalç i vestit amb un parell de pells de moltó que l’abrigaven a l’hivern.

Fra Sebastià, que era així com l’anomenaven, era considerat per tothom que el coneixia com un home sant. A la seva vida penitent i de contemplació calia sumar-hi el treball desinteressat a favor de la gent que, per alguna desgràcia familiar, es veia necessitada d’ajuda. Expliquen que també va ajudar els monjos acabats d’arribar en la construcció del monestir, que ell considerava una benedicció divina. Cada dia, en sortir el sol, deixava la cova per dirigir-se a ajudar els seus companys cistercencs i, quan era fosc, era l’últim a deixar les eines. Llavors tornava a la seva cova, on deia les seves oracions i refeia forces per l’endemà.

La col•laboració desinteressada de fra Sebastià captivà de tal manera els monjos que no dubtaren ni un sol moment a oferir-li de vestir l’hàbit blanc de l'Orde del Cister i passar a integrar-se a la seva comunitat. El monjo acceptà l’oferiment de molt bon grau, tot i que no tardà gaire a adonar-se que aquella vida, amb l’estricte compliment de la Regla que els cistercencs practicaven, no s’adaptava a la manera de viure austera i simple que havia dut fins aleshores. Malgrat tot, ell persistí a quedar-se al monestir, confiant que un cop vestits els hàbits ja no els podria penjar mai més.

Un dia, després de la intensa jornada del monestir, fra Sebastià va perdre la gana. S’ajagué, s’adormí tranquil•lament i mai més tornà a despertar-se. L’endemà els monjos el trobaren mort. Els que ho van veure explicaven que la seva cara irradiava una mena de claror sobrenatural i desprenia uns poderosos raigs que es podien veure a molts quilòmetres del monestir. La fama de sant de l’home es veié incrementada per aquest prodigi diví i la gent dels pobles i de les terres veïnes del monestir acudí en tanta massa a venerar i dir l’últim adéu a l’home sant que l’abat de Santes Creus no pogué enterrar el cos fins passats molts dies.

El monestir volgué retre homenatge a aquell monjo pietós que, durant un temps, havia habitat entre els seus murs. Així fou com els monjos blancs bastiren l’ermita de Sant Sebastià, just damunt la cova, per poder venerar l’home sant. Sembla que, el petit temple es convertí en un centre de romeries i que, durant molts anys, pel dia del sant patró els monjos hi acudien en processó.


Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de relat recollit a Legengarium de Domènec Ribes i Mateu
 

15 de nov. 2010

El cava de l'Abat

Amb la intenció de potenciar i aprofitar la marca turística que representa el poble de Santes Creus i d’impulsar els productes elaborats dins del municipi, fa uns anys es va començar a comercialitzar el cava Abat de Santes Creus. Un brut nature produït amb raïms de les vinyes del Pla de Manlleu, un dels set nuclis urbans que conformen el terme municipal.


La iniciativa va tenir en compte altres aspectes de comercialització i va incloure en el seu etiquetatge la placa personalitzada que mostra l’emblema monacal, amb la creu patriarcal pomejada. Amb això s’aconseguia incloure un producte de la zona dins la demanda de consum turístic i del món del col·leccionisme.


Des del naixement d’aquest producte, cada any, dins de les activitats que s’organitzen per la Fira de Santa Llúcia del mes de desembre, té lloc una trobada de col·leccionistes de plaques de cava on es fa la presentació de la nova placa anual de l’Abat de Santes Creus.

Dolors Palma. Santes Creus

6 de nov. 2010

El Sindicat Agrícola de Santes Creus

Sense tenir la magnificència d’altres cellers, com el de Pinell de Brai o el de Gandesa, o l’espectacularitat del de Nulles a l’Alt Camp, l’edifici del Sindicat Agrícola de Santes Creus és una digna representació del que va ser el més important moviment cooperatiu agrari del nostre país i que es va iniciar a finals dels segle XIX, quan la pagesia d’aleshores va haver d’organitzar-se per poder afrontar la greu crisi que patia el sector.


Amb l’esforç de tothom es van aixecar edificis per produir vi, i oli en molts casos, amb les collites pròpies i, sense saber-ho, van anar sembrant al llarg del nostre territori un conjunt singular d’edificacions que formen part del patrimoni històric i arquitectònic actual de molts dels nostres pobles.


Lamentablement dels increïbles esforços del moviment cooperativista català que va tenir lloc potser no se n’ha parlat prou i de molts dels fantàstics edificis que en parlen de tot allò tampoc se’n fa gaire cas.


El celler de Santes Creus és un projecte del reconegut arquitecte Cèsar Martinell i la seva façana està catalogada com a bé d’interès arquitectònic. L’interior és senzill, auster, tal com correspon al tarannà de la gent d’aquestes terres, i conserva els cups i les tines originàries. Així i tot, contemplant-lo, no és difícil imaginar els esforços que va suposar assolir aquesta construcció i les il·lusions que ho van fer possible.


Avui dia, que tot s’encamina cap a un món tan globalitzat que fa impossible aquesta mena de moviments associatius, resulta difícil trobar noves activitats que tornin a omplir de vida aquests edificis. Molts d’ells resten tancats, o relegats a magatzem, i es deterioren.


Però, com diria la meva avia si la tingués, quan tot sembla perdut sempre s’obren escletxes que fan creure que les noves generacions poden ser capaces de convertir vells fantasmes en il·lusions noves. Així, doncs, no fa gaire que el Sindicat de Santes Creus, amb la prioritat de preservació de l'edifici, restaurava la teulada i obria una agrobotiga amb moltes espectatives. Entre les novetats, un vi negre “Vi dels Massets” i un de blanc “Vi del Clot del Ceba”. Ambdós elaborats amb el raïm de les finques que li donen nom.

Dolors Palma. Santes Creus

1 de nov. 2010

El templet de Santes Creus

L’abastiment d’aigua del monestir era doble: per al desguàs de les latrines, usos agrícoles e industrials, es desviava parcialment el curs del riu de manera que passés per un extrem del monestir; Per a l’aigua de boca i els usos litúrgics, es canalitzava aigua pura d’un manantial proper fins al lavatori, mitjançant instal·lacions hidràuliques de certa complexitat per a conservar la pressió.


La font es troba en un petit pòrtic cobert, adossat al claustre, a l'anomenada "ala del Priorat" i havia d'anar enfrontat al refector que, segons comenta Cèsar Martinell, no es va arribar a construir. Seguint la Regla de Sant Benet, havia de ser una construcció molt simple i d’aspecte agradable. Resulta un petit templet de planta hexagonal on s’aprecia, a escala reduïda, volta, arcuacions, contraforts i façana. S’utilitzava per rentar-se les mans abans dels àpats i per a higiene personal. L’element té el safareig i la tassa de marbre primitius, on brolla encara l’aigua per tres dels divuit forats que tenia antigament. Tot al voltant del safareig hi ha un esglaó per compensar l’enfonsament del paviment del Claustre, després de construït aquell.


L’any 1174 s’iniciaren les obres del templet i és, juntament amb la sala capitular, l’únic element que es conserva del claustre romànic substituït quan el rei Jaume II va fer construir, l’any 1313, el claustre gòtic actual.


Segons l’arquitecte Martinell “és vident que aquest templet serví de model al de Poblet, el qual el supera en dimensions i perfecció d’alguns detalls, però no arriba a igualar-lo en finesa de proporcions i expressió artística."

Dolors Palma. Santes Creus

24 d’oct. 2010

Misteris boletaires

Iniciar-se com a boletaire no resulta gens fàcil. Malgrat els programes de televisió, malgrat Internet, malgrat els consells d’amics i entesos, trobar bolets és tant difícil com trobar espàrrecs quan no se sap ben bé on buscar. Sent de l’Alt Camp, la tradició manava tirar cap a les muntanyes de Prades on, segons diuen, els rovellons encatifen els boscos. Certament la inexperiència també és un grau, el més baix de tots per cert, i amb ella un pot grimpar els boscos encatifats del què sigui sense trobar res més que amanites metzinoses. Aquestes si! Aquestes, el boletaire primerenc les detecta totes. Només l’acceptació de la pròpia ignorància fa que desconfiïs de la teva sort i no les prenguis totes cap a casa.


He de dir que, des d’un principi, em va costar entendre els motius del secretisme que els boletaires, amics i familiars, semblaven mantenir al voltant dels espais on es troben bolets. Una mena de confabulació sectària que em relegava a la ignorància amb una cortesia que em va arribar a desesper. No ara capaç de convèncer ningú que m’expliqués obertament res de res. No vaig aconseguir cap nom de lloc que es pogués relacionar amb rovellons, ni amb cap altra espècie comestible. Tothom afirmava caminar hores i hores muntanyes endins fins que aconseguien, com per art de màgia, omplir el cistell. Però ningú sabia dir ben bé quina muntanya havia caminat, ni en quina direcció exacte. Semblava com si tots els boletaires patissin problemes d’orientació o d’amnèsia.


Vista la facilitat comunicativa dels veterans, doncs, s’arriba a la conclusió que el millor que es pot fer és ficar-hi la banya per treure’n l’entrellat de tant misteri.


El primer any et limites als rovellons, que reconeixes bàsicament d’haver-los consumit enllaunats. El segon, la informació que esgarrapes d’aquí i d’allà, i la sort, et fan atrevir-te amb algun fredolic esgarriat. Però el tercer... el tercer ja comences a veure els rovellons que s’han deixat uns altres, les catifes de camagrocs que omplen els sotabosc i els erols de fredolics que passaven desapercebuts fins aleshores. Sense saber com, d’un dia per l’altre distingeixes de lluny, fins i tot, les tan anomenades llenegues.


És aleshores, quan comences a portar el cistell ple i t’acostes als boletaires per demanar-los que confirmin les espècies trobades, que semblen abandonar el silenci per interessar-se per les teves troballes i, sobretot, pel lloc on has estat.


Uf!, els contestes, la veritat és que ha estat pura casualitat, hem caminat hores i hores muntanya endins i no et sabria dir ben bé on hem anat a parar. I somrius recordant quan no entenies els motius que feien tan reservats els boletaires.


Confessaré que he descobert que de bolets se’n fan a tot arreu i que no cal caminar tant per trobar-ne. Com deia el meu avi quan anàvem a buscar espàrrecs, i jo no els veia malgrat que se’m fiquessin a l’ull, en aquest cas: només cal posar ulls de bolets. Els primers anys vaig anar fins a Prades creient als qui em deien que a la meva comarca no se’n feien. Ara sé que als boscos de l’Alt Camp, sense anar més lluny, també se’n poden trobar de rovellons, i de camagrocs, i de fredolics, i de llenegues, i segur que de molts altres que encara desconec. Però no em feu dir on els he anat trobant perquè això ja seria enraonar massa.

Dolors Palma. Santes Creus

24 de set. 2010

Bocins de llibres

“No ets plenament conscient de la cobdícia que amaga el teu cor fins que no sents la dolça dringadissa de la plata a la butxaca"

El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafón

18 de set. 2010

Bocins de llibres

"En convertir-se en un magnífic cigne, l'aneguet lleig va comprendre que la seva mare havia estat adúltera"

Mil i un contes d'una línia. Luís Felipe Hernández

15 de set. 2010

Trucadors a Santes Creus

Fa algun temps, vaig descobrir un blog dedicat als trucadors. Mai m’hauria parat a observar aquesta mena d’objectes que pengen de les portes amb la finalitat obsoleta de picar-les. Podria dir que, fins aleshores, ni els veia. Per descomptat, sabia que existien i en coneixia la seva utilitat però s’havien convertit en quelcom que passa desapercebut, com una mena de taca a la porta que el pas del temps fa invisible als ulls.


Com deia, un bon dia vaig trobar un blog ple de fotografies fantàstiques dedicades a aquest giny que posen de manifest que sovint la quotidianitat ens impedeix valorar el treball artesanal que els nostres avantpassats ens han deixat penjats a les portes. Un museu a l’aire lliure a l’abast de tothom i a qualsevol indret on hi hagi una porta.


Sorpresa, vaig intentar recordar quines portes de Santes Creus podien tenir trucadors. Incapaç de visualitzar-ne cap amb la memòria vaig sortir amb la càmera. N’hi havia de petits i de grans, de senzills i de més sofisticats. Quasi totes les cases en tenien. Portes vistes centenars de vegades, moltes d’elles traspassades. De ben segur que, fins i tot, havia fet servir algun cop algun d’aquells picaportes sense mirar-me’l.


N’he trobat alguns col·locats a una alçada considerable, impossible d’assolir per una persona. Alguns veïns m’han confirmat que aquests trucadors estaven pensats per tal que els reis o els cavallers no haguessin de baixar dels seus cavalls.


Bé, ha estat tota un descoberta: Santes Creus també té picaportes!. Penjo aquí un parell com a mostra. L’un, més auster, es troba a l’interior del Monestir. L’altre pertany a la porta de l’església de Santa Maria i té gravat l’escut del cenobi.


I si us agrada el tema, un blog molt recomanable: http://trucadors.blogspot.com/

Dolors Palma. Santes Creus

30 d’ag. 2010

La invicta amazona. Llegenda

S’explica que una vegada, no se sap quan, ni com, ni per què, el noble Ramon de Cervelló fou capturat pels sarraïns i restava retingut en terres infidels. Per alliberar-lo, els raptors demanaven un important rescat, tan elevat que era impossible de satisfer.

Guillema de Montcada, la seva esposa, conscient que qualsevol intent de pacte amb l'enemic resultaria impossible es va proposar d’alliberar-lo. Al cap davant d’un grup de vassalls seus es va aplegar al castell de Querol, va passar pel monestir de Santes Creus a rebre la benedicció de l’abat i es va preparar estratègicament per assaltar el lloc on era captiu el seu marit.

Sembla que l’ímpetu de la invicta amazona i de la seva esquadra resultà invulnerable. Guillema de Montcada, amb una audàcia fins aleshores inaudita, va alliberar el seu home i el va retornar a senyorejar el seu dilatat patrimoni.

Tant Ramon de Cervelló com Guillema de Montcada pertanyien a nissagues vinculades, des de sempre, a Santes Creus. Però, en morir, els monjos no van voler barrejar les despulles de la valenta amazona ni amb les cendres dels Cervellons ni amb les dels altres Montcades, que tenien sepultura al monestir. Els monjos van destinar-li un enterrament individual i honorífic, diuen, que sempre ha estat conegut com el sepulcre de la invicta amazona, la gesta de la qual representava un medalló central de l’urna, ara molt erosionat.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació del relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

11 d’ag. 2010

Bocins de llibres

”Una religió és com un codi moral que s’expressa mitjançant llegendes, mites o qualsevol tipus d’enginy literari a fi d’establir un sistema de creences, valors i normes amb els quals regular una cultura o una societat.”


El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafon

10 d’ag. 2010

Els goigs. Entre la devoció i la festa.

Els goigs són composicions poètiques de lloança a Crist, a la Mare de Déu o a un sant o santa. Són una manifestació de cultura i devoció popular i es cantaven habitualment al final d’un ofici o d’una celebració religiosa.


El primer goigs que es conserva imprès és de finals dels s. XIV, tot i que consta documentat que se’n cantaven molt abans.


El format dels goigs no ha variat gaire amb el pas dels anys. “El goig s'estampava en fulla solta, amb gravats de plana i grans orles, i més tard alguns s'imprimiren a doble foli, amb la imatge de l'advocació en una plana i les lloances en forma de cobla a l'altra, tot i que aquesta presentació no era gaire habitual, més que res per la doble despesa que suposava. L'edició en doble foli s'ha reprès darrerament, generalment en edicions limitades, d'una gran qualitat, i a les quals s'incorpora una nota històrica”


Alguns, els més actuals, també porten impresa la partitura. La música dels més antics, però, ha arribat als nostres dies gràcies a la transmissió oral. “Durant molts segles, els goigs es cantaven adaptant a tots els textos una melodia popular molt estesa que encara avui es canta a determinades advocacions. No fou fins a finals del segle passat que començaren a ser objecte d'atenció de lletristes i compositors”.


Com no podia ser d’altra manera, Santes Creus també té goigs. Una tradició popular digna de ser preservada, tant pel contingut històric i cultural que representa com pel valor de les seves composicions artístiques, literàries i musicals.


He trobat molta informació d’aficionats i col·leccionistes a Internet i, per als més curiosos, comparteixo algunes pàgines que m’han semblat molt interessants.


http://goigsaltcamp.blogspot.com/
http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/
http://www.myspace.com/goigs
http://www.enlloc.com/goigs/
http://larutadelcisterambgoigs.blogspot.com/search/label/Santes%20Creus

Dolors Palma. Santes Creus

9 d’ag. 2010

Bocins de llibres

"N'hi ha molts que estudien la manera d'allargar la vida quan el què s'hauria de fer és eixamplar-la"

Luciano de Crescenzo

3 de jul. 2010

El locutori del Monestir de Santes Creus

Era l'espai on es permetia als monjos parlar, el lloc on el prior donava les instruccions de la feina diària als monjos en començar la jornada de treball. Actua com a corredor de pas entre el claustre principal i el claustre posterior i es tracta d'un passadís amb volta de canó i materials no massa ben treballats.

Diuen que el locutori té una sonoritat molt curiosa: si algú parla fluixet, dirigint la veu cap a la paret, a un dels quatre racons que té l’espai, un altre pot sentir el què hi diu parant l’orella al racó de l’angle oposat. Serà cert que les parets també poden ser indiscretes?

Bocins de llibres

"El pitxor de la por és que et derrota sense lluitar"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente

28 de juny 2010

Bocins de llibres

"Les coses no són el què són, sinó allò que la gent pensa que són"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente.

20 de juny 2010

Bocins de llibres

"... no m'agrada la idea d'un Déu que nega el que és evident i promet felicitat només si abans s'és infeliç."

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

6 de juny 2010

Els capitells de Santes Creus

Un dels principis més importants que fonamentaven l’estructura bàsica del desenvolupament dels monestirs cistercencs era l’austeritat com a norma. D’acord amb el Capítol General de l’ordre de l’any 1134, que disposa: “cap dels nostres monestirs ha d’ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyats del tracte amb els homes”, l'Orde del Cister contempla en tot moment que el monestir és un lloc exclusiu dels monjos i que ha de disposar dels mitjans suficients per poder garantir la seva vida allunyats de la societat. Per poder aconseguir això els edificis eren construïts en llocs aïllats que havien de disposar de recursos suficients, terra i aigua, per garantir l’autonomia de la comunitat.


Però no hi havia prou amb el lloc geogràfic. El mateix edifici s’adequava als propòsits de l’ordre. L’edifici havia de prescindir de qualsevol decoració o ornament que pogués distreure o desconcentrar els monjos de les seves tasques diàries o de l’oració. Per aquest motiu el Capítol de l’any 1150 disposava: “Prohibim que en les nostres esglésies i en qualsevol dependència del monestir siguin fetes escultures i pintures, perquè mentre hom els dedica la seva atenció, s'abandona la utilitat de la bona meditació i la disciplina de la gravetat religiosa. Emperò, tenim creus pintades, de fusta".
Malgrat les estrictes normes cistercenques al monestir de Santes Creus es pot trobar un univers espectacular de figures esculpides als capitells que envolten el claustre. Una singularitat que desperta la curiositat d’estudiosos i historiadors. Les imatges de monstres, sirenes, simis, músics i d’altres semblen complaure’s en ser observades, com si gaudissin del desconcert que les seves presències provoquen als visitants que les contemplen.

Dolors Palma. Santes Creus

6 de març 2010

Bocins de llibres

“No t’has d’esgarrifar del que et pot arribar a venir, per què ja vindrà si vol, i si et bellugues i proves d’espavilar-te en lloc de compadir-te, potser el que et busca et trobarà en una altra banda i se n’emportarà un altre.”

La maleta sarda. Margarida Aritzeta

12 de febr. 2010

Diner de velló

Diu el diccionari que velló és el conjunt de llana que cobreix el cos d’un animal llanut. Velló, però, era també l’aliatge compost de plata i coure que s’utilitzava per a fer monedes en èpoques d’escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària.

No he trobat cap informació que vinculi la moneda amb el Monestir, ni amb l'Orde, però m’ha fet gràcia compartir la imatge d’un diner de velló amb la creu característica del Monestir Cistercenc de Santes Creus, i que forma part encara de l’escut municipal. Una creu patriarcal pomejada a les seves puntes.

Segons es recull al llibre Els Vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona, l’emblema del cenobi fins al finals del segle XIII, inicis del XIV, era una creu dins d’un cercle blanc. La creu patriarcal pomejada no fou adoptada com emblema del cenobi fins al segle XVII, tot i que sembla que s’han trobat documents anterior amb aquest símbol dibuixat.

3 de febr. 2010

Entorn de Santes Creus pel GR-172

Caminar les muntanyes és una sana afició a l'abast de totes les butxaques (fins ara). Pels voltants de Santes Creus hi ha camins molt trepitjats i d'altres que són ja desconeguts per la majoria dels vilatans. D'aquests, alguns van desapareixent amb la memòria de la gent més gran i sovint la malesa o les màquines de llaurar acaben d'esborrar-los de la cartografia.
Refer i conservar un camí és recuperar un espai natural per al gaudi de tothom. Aquesta proposta del Palau Robert forma part d'un itinerari de Gran Recorregut. Una curta passejada que tant pot servir per despertar la gana com per cremar les calories d'una generosa calçotada.

"S'arriba a Santes Creus per l'AP-2 (sortida 11) i, tot seguit, per la carretera TP-2002 que passa per Vila-rodona i arriba a Santes Creus. Se segueixen les indicacions que porten al monestir. Es pot aparcar a la mateixa plaça del monestir (Sant Bernat) o bé a la zona d'aparcament que hi ha al mur que envolta el monestir. A la plaça de Sant Bernat hi ha l'entrada del monestir, l'Ajuntament i l'oficina de turisme.
0,00 km (313 m). Es comença a la plaça del monestir. Mirant la façana del monestir, al cantó esquerre de la plaça es veu un túnel: es continua passant per sota del túnel (carrer de la Ferreria), que és un carrer estret amb un pendent lleuger que permet sortir del recinte monàstic. Se surt al carrer de Pere el Gran, es fa la pujada que porta fins a la carretera i se segueix baixant per la carretera a mà esquerra. Als 100 m puja una pista cimentada a mà dreta on hi ha la senyalització del GR 172 en direcció al Pont d'Armentera: se segueix aquesta pista.
1,30 km (327 m), 0 h 22 min. Bifurcació: es pren el camí de la dreta que puja seguint la senyalització del GR 172. Al cap de 2 min, al cim de la pujada, hi ha un senyal que indica l'església de Montagut: es continua pel camí de l'esquerra seguint en aquesta direcció.
3,60 km (422 m), 0 h 53 min. Bifurcació: se segueix pel camí de l'esquerra seguint la direcció de l'església de Montagut.
3,75 km (413 m), 0 h 55 min. Hi ha un encreuament de tres camins: en aquest punt s'abandona la senyalització i es continua pel camí que baixa immediatament a l'esquerra.
5,50 km (339 m), 1 h 22 min. Bifurcació. Hi ha un camí que puja a la dreta i un camí que puja a l'esquerra: se segueix per l'esquerra. A partir d'aquí es retroba la senyalització del GR 172.
6,80 km (327 m), 1 h 42 min. S'arriba a una bifurcació i se segueix pel GR 172 en direcció a Santes Creus. A partir d'aquí es refan els primers 1300 m amb què s'ha començat la ruta.
8 km ( 313 m), 2 h 00 min. Tornada a la plaça del monestir."

Palau Robert. Rutes turístiques

19 de gen. 2010

Les dents de Bernat Calbó. Llegenda de Santes Creus

Segons explica la llegenda, Bernat Calbó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones omplien càntirs d’aigua de la font que avui dia porta el seu nom. En passar pel costat d’elles les va saludar amb un somriure que va fer abaixar els ulls de les dones i, quan ja les havia deixat enrere, va poder sentir la conversa que encetaven.

- Quin tros d’home! Què has vist quines dents tan blanques i netes? –va dir la primera
- Malaguanyat, per a monjo! Què no faria jo per despertar cada dia amb aquest somriure... –respongué l’altra.

Bernat enrogí amb aquestes paraules i desfent les seves passes es plantà davant les sorpreses tertulianes i cità unes paraules de l’Evangeli: “Si el teu ull o el teu peu t’és motiu d’escàndol, arranca’l i llença’l lluny de tu”. Aleshores va mirar el seu voltant, va cridar un nen que jugava per allà a la vora i, amb molta tranquil·litat, li demanà que li portes una pedra. Quan la tingué a les mans es colpejar amb força les dents que havien provocat aquella sobtada conversa femenina. I assenyalant les dents trencades, tornà a parlar a les dones:

- Veieu aquestes dents que tant heu admirat? No són res més que ossos que acabaran podrint-se. Envegeu només les coses que ennobleixen l’ànima.

Les dones quedaren avergonyides pels pensaments que minuts abans les havien fet riure i dies mes tard demanaren disculpes públiques per aquella ofensa al monjo. Aquella colpidora lliçó va fer reflexionar les dones que van ingressar en un convent per dedicar la seva vida a la pregària i a treballar per als altres.
Passaren el dies i en Bernat no podia alimentar-se com la resta dels seus germans i els problemes de dicció l’impedien llegir els Evangelis, com havia fet sempre, mentre la resta de monjos menjaven. Fins que un matí, en llevar-se, el monjo tornava a lluir la blanca dentadura com si mai hagués estat trencada.
Ningú va trobar raó que expliqués aquell miracle, però la llegenda afirma que Déu li havia tornat les dents només perquè el seu fidel servidor pogués continuar predicant la seva paraula.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de Legendarium. Domènec Ribes

11 de gen. 2010

La tomba de Pere el Gran. Monestir de Santes Creus

Va despertar una gran curiositat mediàtica la noticia d’obrir l’única tomba reial que restava sense profanar. Sota la sorpresa dels vilatants, alguns semblaven descobrir l’existència d’un sarcòfag que portava anys a l’església del Monestir cistercenc.

D’aquests n’hi havia que ja havien visitat altres vegades aquest indret turístic sense donar cap mena d’importància a la banyera reial. De ben segur que molts no havien sentit mai parlar del Monestir i d’altres s’assabentaven per primer cop de l’existència d’aquest rei. Sigui com sigui, la tomba és una petita obra d’art i les noves tecnologies ens permeten apreciar-la, amb un detall extraordinari, a l’adreça que adjunto. http://cultura.gencat.cat/patrimoni/pereelgran/

I per als amants dels interiors els recomano la pàgina de Patrimoni de la Generalitat on es poden seguir les investigacions sobre el cos del monarca.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Patrimoni/menuitem.9eeb863ee6d306ad86a64e10b0c0e1a0/?vgnextoid=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=058dfa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Bocins de llibres

“Està bé enorgullir-se per allò que un fa, però mai per allò amb que ha nascut”




La filla del curander. Amy Tan

8 de gen. 2010

Sota la blancor cistercenca

 Feia de bon passejar el Monestir mentre les volves l’emblanquinaven. Les pedres, mil vegades fotografiades, semblaven desconegudes. I els silencis, avui blancs, convidaven a imaginar la vida d’èpoques en que la gent compartia taula i llit amb les gelors impossibles de l’hivern. Avui tot era blanc, menys els fruits dels tarongers.

1 de gen. 2010

Bocins de llibres

La impossibilitat de poder replantejar-te el passat i rectificar-lo és una de les limitacions més cruels de la condició humana”

Senyora de vermell sobre fons gris. Miguel Delibes.