19 de gen. 2010

Les dents de Bernat Calbó. Llegenda de Santes Creus

Segons explica la llegenda, Bernat Calbó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones omplien càntirs d’aigua de la font que avui dia porta el seu nom. En passar pel costat d’elles les va saludar amb un somriure que va fer abaixar els ulls de les dones i, quan ja les havia deixat enrere, va poder sentir la conversa que encetaven.

- Quin tros d’home! Què has vist quines dents tan blanques i netes? –va dir la primera
- Malaguanyat, per a monjo! Què no faria jo per despertar cada dia amb aquest somriure... –respongué l’altra.

Bernat enrogí amb aquestes paraules i desfent les seves passes es plantà davant les sorpreses tertulianes i cità unes paraules de l’Evangeli: “Si el teu ull o el teu peu t’és motiu d’escàndol, arranca’l i llença’l lluny de tu”. Aleshores va mirar el seu voltant, va cridar un nen que jugava per allà a la vora i, amb molta tranquil·litat, li demanà que li portes una pedra. Quan la tingué a les mans es colpejar amb força les dents que havien provocat aquella sobtada conversa femenina. I assenyalant les dents trencades, tornà a parlar a les dones:

- Veieu aquestes dents que tant heu admirat? No són res més que ossos que acabaran podrint-se. Envegeu només les coses que ennobleixen l’ànima.

Les dones quedaren avergonyides pels pensaments que minuts abans les havien fet riure i dies mes tard demanaren disculpes públiques per aquella ofensa al monjo. Aquella colpidora lliçó va fer reflexionar les dones que van ingressar en un convent per dedicar la seva vida a la pregària i a treballar per als altres.
Passaren el dies i en Bernat no podia alimentar-se com la resta dels seus germans i els problemes de dicció l’impedien llegir els Evangelis, com havia fet sempre, mentre la resta de monjos menjaven. Fins que un matí, en llevar-se, el monjo tornava a lluir la blanca dentadura com si mai hagués estat trencada.
Ningú va trobar raó que expliqués aquell miracle, però la llegenda afirma que Déu li havia tornat les dents només perquè el seu fidel servidor pogués continuar predicant la seva paraula.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de Legendarium. Domènec Ribes

11 de gen. 2010

La tomba de Pere el Gran. Monestir de Santes Creus

Va despertar una gran curiositat mediàtica la noticia d’obrir l’única tomba reial que restava sense profanar. Sota la sorpresa dels vilatants, alguns semblaven descobrir l’existència d’un sarcòfag que portava anys a l’església del Monestir cistercenc.

D’aquests n’hi havia que ja havien visitat altres vegades aquest indret turístic sense donar cap mena d’importància a la banyera reial. De ben segur que molts no havien sentit mai parlar del Monestir i d’altres s’assabentaven per primer cop de l’existència d’aquest rei. Sigui com sigui, la tomba és una petita obra d’art i les noves tecnologies ens permeten apreciar-la, amb un detall extraordinari, a l’adreça que adjunto. http://cultura.gencat.cat/patrimoni/pereelgran/

I per als amants dels interiors els recomano la pàgina de Patrimoni de la Generalitat on es poden seguir les investigacions sobre el cos del monarca.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Patrimoni/menuitem.9eeb863ee6d306ad86a64e10b0c0e1a0/?vgnextoid=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=058dfa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Bocins de llibres

“Està bé enorgullir-se per allò que un fa, però mai per allò amb que ha nascut”




La filla del curander. Amy Tan

8 de gen. 2010

Sota la blancor cistercenca

 Feia de bon passejar el Monestir mentre les volves l’emblanquinaven. Les pedres, mil vegades fotografiades, semblaven desconegudes. I els silencis, avui blancs, convidaven a imaginar la vida d’èpoques en que la gent compartia taula i llit amb les gelors impossibles de l’hivern. Avui tot era blanc, menys els fruits dels tarongers.

1 de gen. 2010

Bocins de llibres

La impossibilitat de poder replantejar-te el passat i rectificar-lo és una de les limitacions més cruels de la condició humana”

Senyora de vermell sobre fons gris. Miguel Delibes.