24 d’oct. 2010

Misteris boletaires

Iniciar-se com a boletaire no resulta gens fàcil. Malgrat els programes de televisió, malgrat Internet, malgrat els consells d’amics i entesos, trobar bolets és tant difícil com trobar espàrrecs quan no se sap ben bé on buscar. Sent de l’Alt Camp, la tradició manava tirar cap a les muntanyes de Prades on, segons diuen, els rovellons encatifen els boscos. Certament la inexperiència també és un grau, el més baix de tots per cert, i amb ella un pot grimpar els boscos encatifats del què sigui sense trobar res més que amanites metzinoses. Aquestes si! Aquestes, el boletaire primerenc les detecta totes. Només l’acceptació de la pròpia ignorància fa que desconfiïs de la teva sort i no les prenguis totes cap a casa.


He de dir que, des d’un principi, em va costar entendre els motius del secretisme que els boletaires, amics i familiars, semblaven mantenir al voltant dels espais on es troben bolets. Una mena de confabulació sectària que em relegava a la ignorància amb una cortesia que em va arribar a desesper. No ara capaç de convèncer ningú que m’expliqués obertament res de res. No vaig aconseguir cap nom de lloc que es pogués relacionar amb rovellons, ni amb cap altra espècie comestible. Tothom afirmava caminar hores i hores muntanyes endins fins que aconseguien, com per art de màgia, omplir el cistell. Però ningú sabia dir ben bé quina muntanya havia caminat, ni en quina direcció exacte. Semblava com si tots els boletaires patissin problemes d’orientació o d’amnèsia.


Vista la facilitat comunicativa dels veterans, doncs, s’arriba a la conclusió que el millor que es pot fer és ficar-hi la banya per treure’n l’entrellat de tant misteri.


El primer any et limites als rovellons, que reconeixes bàsicament d’haver-los consumit enllaunats. El segon, la informació que esgarrapes d’aquí i d’allà, i la sort, et fan atrevir-te amb algun fredolic esgarriat. Però el tercer... el tercer ja comences a veure els rovellons que s’han deixat uns altres, les catifes de camagrocs que omplen els sotabosc i els erols de fredolics que passaven desapercebuts fins aleshores. Sense saber com, d’un dia per l’altre distingeixes de lluny, fins i tot, les tan anomenades llenegues.


És aleshores, quan comences a portar el cistell ple i t’acostes als boletaires per demanar-los que confirmin les espècies trobades, que semblen abandonar el silenci per interessar-se per les teves troballes i, sobretot, pel lloc on has estat.


Uf!, els contestes, la veritat és que ha estat pura casualitat, hem caminat hores i hores muntanya endins i no et sabria dir ben bé on hem anat a parar. I somrius recordant quan no entenies els motius que feien tan reservats els boletaires.


Confessaré que he descobert que de bolets se’n fan a tot arreu i que no cal caminar tant per trobar-ne. Com deia el meu avi quan anàvem a buscar espàrrecs, i jo no els veia malgrat que se’m fiquessin a l’ull, en aquest cas: només cal posar ulls de bolets. Els primers anys vaig anar fins a Prades creient als qui em deien que a la meva comarca no se’n feien. Ara sé que als boscos de l’Alt Camp, sense anar més lluny, també se’n poden trobar de rovellons, i de camagrocs, i de fredolics, i de llenegues, i segur que de molts altres que encara desconec. Però no em feu dir on els he anat trobant perquè això ja seria enraonar massa.

Dolors Palma. Santes Creus