11 de des. 2010

El bosc de Sant Sebastià. Llegenda de Santes Creus

Sembla que quan els monjos s’establiren a les terres que els havien estat donades per aixecar el seu monestir, un ermità ja vivia en un petit bosc, prop d’on començaren a bastir el primer edifici. L’ermità portava una vida total de contemplació i de penitència.

Vivia en una cova petita i s’alimentava només de les herbes del camp i dels fruits de la terra. Anava descalç i vestit amb un parell de pells de moltó que l’abrigaven a l’hivern.

Fra Sebastià, que era així com l’anomenaven, era considerat per tothom que el coneixia com un home sant. A la seva vida penitent i de contemplació calia sumar-hi el treball desinteressat a favor de la gent que, per alguna desgràcia familiar, es veia necessitada d’ajuda. Expliquen que també va ajudar els monjos acabats d’arribar en la construcció del monestir, que ell considerava una benedicció divina. Cada dia, en sortir el sol, deixava la cova per dirigir-se a ajudar els seus companys cistercencs i, quan era fosc, era l’últim a deixar les eines. Llavors tornava a la seva cova, on deia les seves oracions i refeia forces per l’endemà.

La col•laboració desinteressada de fra Sebastià captivà de tal manera els monjos que no dubtaren ni un sol moment a oferir-li de vestir l’hàbit blanc de l'Orde del Cister i passar a integrar-se a la seva comunitat. El monjo acceptà l’oferiment de molt bon grau, tot i que no tardà gaire a adonar-se que aquella vida, amb l’estricte compliment de la Regla que els cistercencs practicaven, no s’adaptava a la manera de viure austera i simple que havia dut fins aleshores. Malgrat tot, ell persistí a quedar-se al monestir, confiant que un cop vestits els hàbits ja no els podria penjar mai més.

Un dia, després de la intensa jornada del monestir, fra Sebastià va perdre la gana. S’ajagué, s’adormí tranquil•lament i mai més tornà a despertar-se. L’endemà els monjos el trobaren mort. Els que ho van veure explicaven que la seva cara irradiava una mena de claror sobrenatural i desprenia uns poderosos raigs que es podien veure a molts quilòmetres del monestir. La fama de sant de l’home es veié incrementada per aquest prodigi diví i la gent dels pobles i de les terres veïnes del monestir acudí en tanta massa a venerar i dir l’últim adéu a l’home sant que l’abat de Santes Creus no pogué enterrar el cos fins passats molts dies.

El monestir volgué retre homenatge a aquell monjo pietós que, durant un temps, havia habitat entre els seus murs. Així fou com els monjos blancs bastiren l’ermita de Sant Sebastià, just damunt la cova, per poder venerar l’home sant. Sembla que, el petit temple es convertí en un centre de romeries i que, durant molts anys, pel dia del sant patró els monjos hi acudien en processó.


Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de relat recollit a Legengarium de Domènec Ribes i Mateu