Cronologia abacial (2)

A finals del segle XIV, les guerres i les crisis econòmiques que afectaren Europa trencaren les relacions entre Cîteaux i la majoria dels monestirs. L’orde s’intentaria articular en unitats menors, sense perdre el contacte amb Cîteaux, però al regne de Castella les reformes desembocaren en la creació de la primera de les congregacions que trencarà totalment els lligams amb l’orde i no reconeixerà l’autoritat del Capítol General. Això va ser l’any 1425 però el monestir de Santes Creus va mantenir fins l’any 1619 una oposició manifesta a aquest nou ordre perquè considerava que faria perillar la seva autonomia.

La congregació s’estructurava sota la direcció d’un vicari general, escollit cada quatre anys d’entre tots els abats, això comportava la possibilitat de restar sota l’autoritat d’un abat que fins ara formava part d’una comunitat filial. Els canvi més important, però, que s’aprecien en el nou funcionament és que el càrrec d’abat deixa de ser vitalici i l’elecció quadriennal “no seria exercida lliurement, sinó que quedaria condicionada per la terna elaborada pel Definitori, el qual presentaria al monestir els tres candidats que considerés més aptes” i la presidència de l’acte aniria a càrrec del Vicari General de la Congregació”. 

 

ABADIATS QUADRIENNALS
Període	Abats
1619-1624	Josep de Barberà
1624-1628	Bartomeu Rovira
1628-1632	Joan Carreras
1632-1636	Rafael Voltor
1636-1640	Ramon Pagès
1640-1641	Hilarió Gil
1641-1644	Joan Bosc
1644-1650	Pere Salla
1650-1652	Joan Segrià
1652-1654	Ambròs Soler
1654-1656	Antonio Suelves
1656-1660	Pasqual Sobies
1660	Antoni Sacases
1660-1664	Jaume Porta
1664-1668	Joan de Peguera
1668-1672	Cels Modolell
1672-1673	Antoni Lleó
1673-1676	Cels Modolell
1676-1680	Josep Canals
1680-1681	Cels Modolell
1681-1684	Pau Miracle
1684-1688	Joan Babtista Montagut
1688-1693	Pau Miracle
1693-1696	Jeroni de Vidal i de Nin
1696-1700	Jaume Oliver
1700-1704	Joan Babtista Montagut
1704-1705	Jaume Oliver
1705-1706	Joan Torrent
1706-1708	Tomàs Vidal i Nin
1708-1711	Per ordre reial, període de suspensió d’eleccions abacials
1711-1716	Francesc Guiu
1714	Nou règim
1716-1720	Anselm Soler
1720-1725	Maur Vallès
1725-1728	Francesc Huguet
1728-1732	Agustí de Campderrós
1732-1736	Josep Francesc Padró
1736-1739	Francesc Huguet
1739-1740	Joan Babtista Papiol
1740-1744	Benet Llort i Montguió
1744-1748	Josep Francesc Padró
1752-1756	Pau Comes
1756-1760	Ramon Burset i Puig
1760-1764	Felip de Moixó
1764-1768	Pau Comes
1768-1772	Ramon Burset i Puig
1772-1776	Josep Franquet
1776-1780	Antoni Folc
1780-1784	Josep Tarrós
1784-1788	Joan Sabater
1788-1792	Josep Mestre
1792-1796	Francesc Aldivert
1796-1800	Tomàs Riera i Virgili
1800-1805	Josep Bassa

1805-1808	Benet Moretó
1808-1815	Josep Roca
1815-1819	Joan Barba
1819-1826	Benet Vives
1826-1830	Macià Belart
1830-1834	Pere Carrera
1834-1835	Josep M. Ballester
1835, juliol	Exclaustració

 

Fonts consultades:

“Llibre de Santes Creus”. Eufemià Fort i Cogul

“Santes Creus en el canvi dels abats perpetus al abats quadriennals” Elisabeth Baldor

“El Monestir de Santes Creus” Cèsar Martinell

“L’Ordre del Cister a la Catalunya Nova” Emilia Altarriba i Josep Baluja

Fotografia: Dolors Palma

Cronologia abacial (1)

“Tres eren els pilars bàsics en què es fonamentava l’orde del Cister:

• Autonomia de les abadies: cada monestir era considerat independent des del punt de vista econòmic i de govern, amb potestat per escollir el seu abat i per fundar noves abadies...

•  Visita regular de l’abat-pare a les cases filials per a vetllar pel compliment de l’observança i presidir l’elecció del nou abat quan les filials quedaven vacants...

•  Reunió anual de tots els abats al Capítol General, presidit per l’abat general de l’orde, l’abat de Cîteaux.”

A Santes Creus, fins a principis del segle XVII, els abats eren escollits lliurement per les comunitats i el càrrec esdevenia vitalici

 

ABADIATS VITALICIS
Període	Abats
1152-1154	Guillem
1154-1156	Hug
1156-1158	Gerard
1158-1185	Pere de Puigvert (Valldaura?)
1185-1200	Hug II
1200-1222	Bernat d’Àger
1222-1226	Ramon de Rifar
1226-1233	Bernat Calbó
1233-1234	Ramon
1234-1249	Arnau
1249-1255	Guerau
1255-1265	Berenguer d’Eimeric
1265-1293	Gener
1293-1308	Bonanat de Vila-seca
1308-1309	Pere d’Arters
1309-1335	Pere Alegre
1335-1347	Francesc Miró
1347-1375	Guillem de Ferrera
1375-1380	Bartomeu de La Dernosa
1380-1404	Andreu Porta
1404-1413	Bernat Dalmau
1413-1418	Pere Serraixó
1418-1430	Domènec Vinader
1430-1438	Joan Pinyana
1438-1457	Guillem Blanc
1457-1465	Bernat Abellà
1465-1479	Pere Blanc
1479-1519	Pere de Mendoza
1519-1534	Bernadí Tolrà
1534-1560	Jaume Valls
1560-1593	Jeroni Contijoc
1593-1608	Pere Nogués
1608-1619	Jaume Carnisser

      

Fonts consultades:

“Llibre de Santes Creus”. Eufemià Fort i Cogul

“Santes Creus en el canvi dels abats perpetus al abats quadriennals” Elisabeth Baldor

“El Monestir de Santes Creus” Cèsar Martinell

El retaule de la Maria Magdalena embarassada

Que les pedres del Monestir de Santes Creus amaguen secrets inexplicables és una realitat que no deu sorprendre els qui hagin tingut l’oportunitat de sentir el silenci d’aquest màgic racó de l’Alt Camp.

No importa quantes vegades acotis el cap per observar les llosses empedrades ni quants cops alcis els ulls per contemplar les callades gàrgoles, sempre pots descobrir una nova pedra, una nova imatge que no has estat capaç de veure mai abans. Fins que un dia t’adones que ja no vas a visitar un monument sinó que vas per descobrir què estarà ell disposat a ensenyar-te.  

I els misteris es van desvetllant molt poc a poc. Són com una remor constant a cau d’orella que sempre explica però que no sempre podem sentir.

No puc comptar les vegades que he passat per davant d’un petit retaule situat als peus de l’església. Una obra que la pols del temps havia cobert, tal vegada per protegir-lo, i que s’acaba de restaurar deixant al descobert imatges que remouen una de les històries que ha aixecat més polèmica dins els fonaments catòlics.

Sembla que fa temps que gent d’arreu visita el Monestir per contemplar aquest petit retaule. Diuen que és l’única obra que es coneix al món que representa l’embaràs de Maria Magdalena i que demostra la seva relació marital amb Jesús i l’existència de descendència dinàstica d’aquest.

Dit així recorda fàcilment el conegut llibre de Dan Brown “El Codi Da Vinci” i tota la controvèrsia que va desencadenar sobre aquest tema. Però més enllà de l’aparent ficció Internet permet fer una primera recerca d’informació que obre un abisme que lluny de satisfer la curiositat l’esperona.

Abans de res, val la pena gaudir d’aquest magnífic vídeo que he trobat sobre el Monestir on es pot contemplar, també, el retaule.

Per començar cal mencionar a José Luís Giménez, autor del llibre “El legado de Maria Magdalena” que explica la rellevància de la figura de la suposada prostituta com a portadora de la descendència de Jesucrist (o del Sant Grial/Sang real) i la persecució històrica que va patir ella i els protectors d’aquest secret: l’Ordre del Temple.

Molt interessants, i didàctiques, són també les 3 cròniques argumentades que el periodista Carlos Mesa fa sobre aquest tema mentre intenta esbrinar què pot haver de veritat o no en tot aquest misteri.

 

El retaule de Santes Creus, expliquen, és un homenatge a Maria Magdalena i parla del seu embaràs i de dues filles que ja tenien quan van haver de fugir de Palestina i es van instal·lar en un poble del sud de França. Diuen també que hi ha indicis que Jesucrist l’acompanyava, qüestionant doncs que arribés a ser crucificat. 

Tantes coses sembla explicar el retaule que es fa difícil comprendre com ha arribat fins als nostres dies sense que mans interessades el fessin desaparèixer. I només s’escau una explicació possible: l’obra es coneix com el “retaule de Sant Joan Evangelista” i així degué ser inventariat històricament de manera que ningú, llegint els inventaris del monestir, pogués trobar en ell cap interès, ni amenaça.

Sembla que durant la persecució dels Templers, l’Ordre devia portar al Monestir algunes de les seves pertinences per protegir-les. El retaule podria haver estat una d’elles.

Hi ha articles, llibres i blogs per donar i vendre que expliquen, qüestionen o simplement fan difusió d’aquesta incòmoda versió que faria trontollar la pedra angular de l’Església que basa els seus fonaments en Sant Pere, com a fundador del que ha estat el moviment religiós més poderós de la història. Amb tota probabilitat, que Jesucrist hagués tingut descendència hauria estat la fi de les estructures de poder, tal i com les coneixem ara. Potser el fet que la descendència divina és reproduís com la resta d’animals devia semblar una vulgaritat terrenal amb poques possibilitats místiques, però acceptar que una dona hagués estat escollida per ostentar el poder inqüestionable de ser la portadora de la successió divina... això devia ser intolerable en una època on la història era escrita per un grapat homes.  

És sorprenent comprovar com de fàcil resulta encaixar aquestes peces en un trencaclosques que grinyola des de la infantesa. Alguna cosa al pit saltirona en constatar que les realitats poden ser moltes altres i que només s’equivoca qui oculta informació per oprimir els seus iguals i impedir-los, durant segles, ser lliures de decidir què volen creure i/o com volen viure el seu pas per aquesta terra.

Fonts consultades:

http://www.youtube.com/watch?v=rLyliOG5KpA

http://www.jlgimenez.es/libro_legado_mmagdalena_radio.htm

http://www.carlosmesa.com/templarios-maria-magdalena/

Fotografia: 
Dolors Palma

La Torre de les Hores

La Torre de les hores fou construïda l’any 1575, durant el mandat de l’Abat Contijoc. És d’estil renaixentista i està formada per tres cossos de planta quadrada coronats amb merlets.

En Cèsar Martinell descriu: “Té un primer cos amb finestres carrades, als llindars dels quals hom veu els escuts de la Casa i de l’Abat, amb la data d’erecció. Un segon cos amb finestrals de punt rodó on hi havia les campanes; i, al damunt, un àtic acusat per una motllura, i quatres gàrgoles angulars de formes robustes i senzilles. En aquesta torre hi havia el rellotge del Monestir que, en el seu temps, era considerat com un dels aparells més notables”.

Comparar la simplicitat de les seves formes amb les del Cimbori que l’acompanya permet apreciar l’encant que imprimeix l’austeritat arquitectònica a aquest conjunt monacal. Algú va dir “si l’un és un goig per a la vista l’altra és un plaer per a l’esperit”.

Fonts consultades:

El Monestir de Santes Creus. Cèsar Martinell

Enciclopèdia.cat

Fotografia:

Dolors Palma

Auca de Santes Creus

He trobat un auca sobre Santes Creus abandonada a les golfes. És una tendra mirada que confirma un cop més que la màgia del lloc és capaç d'inspirar petits tresors.

M'ha semblat interessant recuperar-la en format digital per poder-la compartir en aquest blog.

Malauradament no domino encara el format i part dels rodolins han quedat amagats. Us emplaço a llegir-los sencers, amb l'ajut de l'ascensor. Espero que us agradi.

Auca

View more PowerPoint from dpalma2012

Imatges del Monestir de Santes Creus -Albareda-

L'Albareda ...

  

Dolors Palma. Santes Creus